El futur comença demà

PARAULES DE MIQUEL ICETA DAVANT DELS DELEGATS I DELEGADES DE LA FEDERACIÓ DE BARCELONA AL 12è CONGRÉS DEL PSC

PSC de Gràcia, 15.12.11

Companyes i companys,

El 24 de novembre vaig mostrar la meva disposició a encapçalar el partit en l’etapa que s’obrirà amb el Congrés que iniciem demà. Ho vaig fer presentant les línies mestres d’allò que crec que hem de fer en els propers anys per reconstruir el nostre projecte polític:

  • renovar les nostres idees
  • innovar la nostra forma de fer política
  • obrir el nostre partit, creixent cap endins i cap enfora
  • reconnectar amb la societat catalana.

En resum, desplegar tot el potencial de la nostra Declaració de principis.

Catalunya necessita un PSC fort, els i les progressistes necessiten un PSC fort, i per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar; la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I, n’estic segur, junts podem aconseguir-ho. Junts podem. El lema de la meva campanya, el ventall roig que s’obre.

Vaig presentar un projecte que resumia en tres grans idees: “cor socialista, cervell socialdemòcrata i esperit de llibertat”. Des de l’afirmació d’uns valors i d’una història, i la voluntat de transformar el present a través d’una profunda i radical estratègia de reformes locals, europees i globals. Situant en el centre de la nostra preocupació política la situació concreta dels treballadors, les treballadores i les classes populars del nostre país, de tots aquells i aquelles que volen viure en una societat més justa.

Proposava la renovació de les nostres idees en una triple direcció: socialdemocràcia forta, federalisme fort i Europa forta. Proposava que esdevinguéssim un veritable ‘laboratori d’idees’, una fàbrica de propostes de reforma. Recuperar la passió per la política i l’orgull de ser socialistes. Acceptar el doble repte plantejat pel moviment 15-M: millorar la democràcia i posar l’economia al servei de les persones.

Proposava afrontar dos reptes de gran magnitud: assegurar la primacia de la política sobre els mercats, i oferir un programa econòmic capaç d’assegurar al mateix temps la competitivitat en l’economia global i la justícia social que ens defineix com a socialistes; assegurant la prosperitat satisfent criteris de sostenibilitat ecològica i social.

Proposava canvis per fer un PSC més gran, més obert, més transparent, més democràtic i més integrador, eradicant tot sectarisme i les visions tancades, impulsant una cultura política interna basada en la llibertat i la fraternitat. Un PSC que ha de créixer cap endins i cap enfora. Un PSC federador de sensibilitats i impulsor d’una àmplia aliança social pel progrés. Un PSC capaç de guanyar el combat cultural i de les idees, com a requisit previ per guanyar els combats polítics que afrontem.

Proposava obrir els nostres processos de decisió a la ciutadania. Amb primàries obertes als ciutadans, amb mecanismes permanents per col·laborar amb els progressistes, sindicalistes, creadors i agents culturals, activistes socials i emprenedors, en diàleg obert amb sectors catalanistes i federalistes, amb sectors ecologistes i d’esquerra crítica, i amb el moviment associatiu.

El nostre objectiu prioritari és construir l’alternativa progressista a Catalunya, amb vocació majoritària i de govern, per assegurar un progrés econòmic sostenible, la cohesió social i la qualitat ambiental, impulsar l’autogovern de Catalunya i l’evolució de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal, i preservar la unitat civil erosionada per les tensions identitàries i l’impacte de la immigració.

Cal que definim amb ambició aquest nou projecte i que el defensem amb rotunditat i coherència Catalunya endins i Catalunya enfora. Federals de veritat.

M’oferia per desenvolupar aquestes idees al capdavant del partit si això servia per unir-lo en aquesta etapa que, ens agradi o no, serà de transició fins que el nou lideratge del socialisme català sigui establert a través de les primàries obertes a la ciutadania, i estiguem en disposició d’oferir a la societat catalana el programa del nou PSC.

Vaig començar a explicar aquestes idees després de celebrades les eleccions generals, que és quan tocava. Vaig començar a explicar-les a Barcelona i tanco tres setmanes d’intensa campanya interna a Barcelona, precisament a l’Agrupació del PSC en la que primer vaig militar, la de Gràcia, que tenia llavors el local en uns baixos del carrer Pere Serafí.

Integració i canvis eren i són la meva bandera. La integració no ha estat fins avui possible; espero que ho aconseguirem, tots plegats, la matinada de diumenge. Treballaré amb tothom per aconseguir-ho. La meva candidatura no ha obtingut suports suficients per encapçalar la integració. A començar per la meva federació en què una àmplia majoria (el 75%, he llegit) s’inclina a favor de Pere Navarro.

Que així sigui, doncs. Treballaré al costat d’en Pere i de tots vosaltres, de l’Angel i en Joan Ignasi, i de tots i totes les socialistes per fer possibles els canvis i la integració que crec imprescindibles. Canvis que no són només canviar de cares. Alerta amb solucions fàcils, ràpides o ‘màgiques’! Compte amb la peresa mental i les inèrcies acumulades!

Per això començo per mi mateix. Ho he dit des de fa mesos: estava disposat a posar-me al capdavant per tirar del carro o a posar-me l’últim per empènyer el carro. Així serà: a empènyer del carro! La meva decisió hauria de servir per estimular els relleus i per donar arguments al futur Primer Secretari per tal que faci els canvis en profunditat que calen. Ha de poder fer la nova direcció escrivint en un full en blanc.

Ho vaig dir des de fa temps: l’important és que el Congrés vagi bé, no quin paper hi jugui jo. Jo ajudaré sempre, des d’on sigui.

Al llarg d’aquestes tres setmanes he comprovat novament algunes coses: que la gent del partit, i de fora del partit, vol debat d’idees, de continguts. Que hi ha ganes de parlar, de discutir, de pensar en veu alta. Que cal explicar molt més, millor, més pedagògicament, què som i què volem els socialistes, els socialdemòcrates, els apassionats de la llibertat i la justícia. Que cal repensar de baix a dalt el nostre projecte i la nostra proposta política. I que junts podem fer-ho.

Hi ha una formidable tasca a fer en el terreny de la reflexió, el debat i l’agitació. Una tasca que m’apassiona. I a la que em seguiré dedicant, amb més llibertat que la que ha tingut des de l’any 2000 fent de portaveu del partit.

He retrobat moltíssima gent que vol ser escoltada i que vol dir la seva. I vull que comptin amb mi. Necessito i necessitem també llegir més, seguir de prop el debat de l’esquerra europea. I també escriure. Més dedicació al combat cultural i de les idees del que parlava Gramsci.

L’esquerra encara no ha estat capaç d’afirmar la vigència del seu projecte essent capaç de respondre a tres grans desafiaments, els desafiaments plantejats per la globalització econòmica, l’egoïsme individual i el replegament comunitari. Són aspectes que generen por, caldo de cultiu pels populismes demagògics i identitaris, estimulen el conservadurisme i la resignació enfront de la llei de la selva. Cal seguir cercant la resposta, tant a nivell local, com a nivell europeu, com a nivell global. I sense abordar aquests problemes de fons no podrem construir un nou projecte, una nova societat més lliure i més segura, més pròspera i més justa.

Vull agrair especialment els recolzaments que he rebut a Barcelona i arreu, que són per mi un gran tresor. I vull agrair també a tothom la sinceritat en aquest procés, particularment la sinceritat dels que m’han dit que jo no era la persona més adequada per encapçalar el procés que obrim diumenge. Potser tenen raó, i el que està clar és que són més que els que pensen diferent.

També aquest procés m’ha permès recuperar el contacte amb la meva Federació, la de Barcelona. Capdavantera en tants moments de la vida del partit. I que ho torna a ser ara enarborant la bandera de la renovació. Els canvis comencen sovint a Barcelona, avantguarda d’idees i gran aparador del socialisme català durant tant i tant de temps. Ho hem de tornar a ser. I per això també a Barcelona el PSC ha de canviar. Podeu comptar des d’ara mateix i amb més intensitat amb la meva col·laboració. Junts podem.

Permeteu-me tres reflexions molt concretes.

Una. Si l’únic que queda del nostre debat congressual és el tema del grup parlamentari, haurem malbaratat el Congrés. Tots tenim clar que el PSC necessita fer sentir més la seva veu en la política espanyola. I que això passa per la revisió del nostre acord federal amb el PSOE. Sóc dels que he contribuït a la posició majoritària que s’ha anat decantant: compartir grup parlamentari però mantenir oberta la possibilitat de discrepar públicament, i fins i tot de votar diferent. Això no implica cap renúncia. Assenyala un camí que caldrà que les noves direccions del PSC i del PSOE negociïn sense cap mena d’apriorisme. Però no fem d’un tema que caldrà negociar d’aquí a uns mesos, quelcom que ens divideixi avui i, sobretot, que desvirtuï els debats de fons del Congrés que són uns altres.

Dues. Qui pretengui dividir el partit entre uns que serien els catalanistes de debò, i d’altres que ho serien menys, falta a la veritat i perjudica greument el PSC. I a partir d’ara no es trobarà el silenci com a resposta. Al menys no amb el meu silenci.

Tres. Barrejar la preparació del Congrés i la decisió sobre qui ha de ser Primer Secretari amb l’especulació sobre la futura candidatura a la presidència de la Generalitat és un error com una casa de pagès, desvirtua la decisió de convocar primàries obertes a la ciutadania i dificulta la integració que busquem. ¿Per què no ho deixem per més endavant?

Acabo.

Crec que he fet el que calia, fent un pas endavant, coneixent les dificultats i sabent també que potser les coses estaven ja força decantades.

Ho he fet pensant que més que suports calien idees i propostes, una actitud oberta, un tarannà integrador i la voluntat de tendir ponts, entre generacions, entre sensibilitats, i entre els de dins i els de fora del partit.

I us he de dir que he trobat un gran suport a les idees i a l’estil de treball que he proposat i defenso.

Sense por i sense xarxa he arriscat. M’he arriscat a que algú digui que he perdut. Però no crec haver perdut, em sento feliç si amb tot el que he fet i tot el que faré, el meu partit hi guanya.

He estat fidel a les meves paraules, als meus compromisos: unitat, propostes i renúncia expressa a confrontar-me a cap company.

Ara el que cal és que molta gent digui la seva, aixequi una bandera, arrisqui posicions, parli obertament, sense pensar en si guanya o perd personalment, sinó intentant que guanyi el col·lectiu.

Necessitem més coratge, audàcia, empenta i capacitat de arriscar.

Pel que a mi respecta, ha estat una magnífica experiència personal posada com sempre al servei del partit.

Demano disculpes si a algú he ofès o decebut. Espero que no hagi estat així.

Jo, avui, em sento en pau amb mi mateix.

Bona sort i bon Congrés!

Entrevista a El Singular Digital

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
LLUÍS BOU
EL SINGULAR DIGITAL, 15.12.11

“Estic disposat a fer un pas enrere”

Miquel Iceta (Barcelona 1960) ha estat un dels màxims dirigents del PSC, i està considerat un dels grans estrategues que ha tingut el partit. Va començar la seva activitat en una formació petita i peculiar, el Partit Socialista Popular d’Enrique Tierno Galván. Després va ser regidor de l’Ajuntament de Cornellà, on va treballar ja amb José Montilla, fins que Narcís Serra el va cridar per anar a col.laborar amb ell a l”ala oest’ de la Moncloa, en època de Felipe González. Actualment és viceprimer secretari del PSC i portaveu parlamentari, i té fama de saber tot el que es cou al partit.

Manté la intenció de presentar candidatura al congrés del PSC aquest cap de setmana?
M’he de disculpar. Aquest vespre tinc una reunió amb els delegats de Barcelona, i els he promès que tindrien la primícia. Però vaja, aquests dies ja hem pogut veure un decantament bastant majoritari en favor de Pere Navarro. Jo creia que havíem de fer una aposta per la integració, però malauradament no penso que siguem capaços de fer-la abans de començar el congrés. I per tant, el més sensat en aquests moments és ajudar qui més pot fer fer per aquesta integració, que és precisament el Pere. Però l’anunci formal el faré aquest vespre davant els meus companys, després d’haver valorat també les seves opinions, perquè són la meva federació.

Però si es confirma que no fa el pas, està clar que donarà suport a Pere Navarro…
Jo donaria suport a Pere Navarro també pel que diu que vol: una etapa de canvis profunds al partit, però que s’han de fer sobre la base de la màxima integració possible. Vull ajudar qui sigui -segurament serà al Pere- a fer això. Podríem tancar en fals el congrés si de cop i volta ens penséssim que només amb algun canvi de protagonistes n’hi ha prou. S’han de modificar moltes altres coses.

Quines?
Hem de revisar el projecte polític de dalt a baix. I això implica renovar idees, canvis en l’organització per fer-la més transparent, més oberta, més viva. També reconnectar amb la societat, amb mecanismes de primàries, treball permanent amb els sectors progressistes que vulguin treballar amb nosaltres. Són moltes les coses que s’han de fer, i a més les hem de fer col·laborant tots junts. En un moment de feblesa del projecte socialista no ens podem permetre que ningú en quedi fora, que alguna sensibilitat no se senti reflectida en la nova orientació política.

Àngel Ros i Joan Ignasi Elena estan configurant una candidatura conjunta…

No tinc notícia que ho hagin acabat de fer, se’ls hauria de preguntar a ells. Hem tingut la sort d’un procés precongressual amb diferents candidats, que expressen sensibitats diverses, però que treballen en un mateix projecte des de fa molt de temps. Tots som a la mateixa comissió executiva que precisament donarà comptes en aquest congrés. I si hem estat capaços de treballar plegats, com podria ser que no fossim capaços de seguir fent-ho després de dilluns?. A mi m’agradaria que dissabte a la nit, al congrés, aconseguíssim construir una candidatura a l’executiva de la qual és imprescindible que en Pere, l’Àngel i en Joan Ignasi en formin part.

Vostè no?
La meva presència no resulta imprescindible.

Està disposat a no formar part de la pròxima executiva del PSC?
Quan un entra en un congrés, sobretot si ho fa amb el meu bagatge i experiència i amb el fet d’haver estat molt de temps a la direcció, i veu les dificultats del partit en aquests moments, ho ha de fer amb un gran esperit de generositat. I si realment convé fer molts canvis i que s’incorpori molta gent nova, alguns hem d’estar disposats a fer un pas enrere. Jo sóc d’aquests. El prioritari és que el congrés surti bé, i en canvi és molt i molt secundari el paper que jo personalment hi pugui jugar.

Per què el PSC ha acabat perdent pràcticament totes les institucions?
Veníem de molt amunt, però certament ja havíem anat perdent vots. En el PSC es va donar la paradoxa que una pèrdua de suport electoral es traduïa en un guany de responsabilitat política. I això ha estat fins a un cert punt un miratge, que ens ha privat de veure algunes febleses del nostre projecte que vénen de lluny. Ara bé, si hem de singularitzar un gran problema, jo crec que ha estat la crisi econòmica, i la dificultat de fer-hi front amb els plantejaments socialistes.

Analitzant els resultats a les diverses eleccions es detecta una fuga de vots del PSC cap a l’abstenció, cap a CiU, cap al PP, i, potser en menor grau, cap a ICV. Que cal fer, un gir a l’esquerra o recuperar el centre?
Hi ha més de 250.000 vots que ens han anat a l’abstenció, el vot en blanc, el vot nul o candidatures minoritàries de protesta. Més de 150.000 han anat a més cap a CiU, uns 100.000 han anat cap al PP, i uns 100.000 més cap a ICV. I és clar, quan un projecte polític perd tants vots i en tantes direccions diferents el problema no és girar en un sentit o en un altre, sinó recuperar solidesa i confiança en el propi projecte. Una de les claus jo entenc que és recuperar l’essència socialdemòcrata, però demostrant que també som capaços de fer eficiència econòmica. Si a l’esquerra no li surten els números, ens quedem com un reducte de defensors d’uns ideals que no podem posar en pràctica.

Els dirigents de nova fornada del PSC, la dita generació Blackberry, com Laia Bonet i Rocío Martínez Sampere, tindran més pes al partit?
Sens dubte. Però en aquests moments ja en tenen molt, siguem sincers. Martínez Sampere és la portaveu d’economia al Parlament, i la Laia Bonet és portaveu adjunta al grup parlamentari i membre de la direcció. Tindran més paper segur. El PSC ha anat preparant gent que per això, en aquests moments, poden prendre el relleu. No serà una improvisació.

Vol dir que Joaquim Nadal no seguirà com a cap de l’oposició?

La direcció del grup parlamentari ha de posar els seus càrrecs a disposició a partir de dilluns. I la nova direcció del PSC ha de decidir com vol que s’articuli la nostra presència parlamentària, i qui ha de dirigir la tasca d’oposició. Si se’m permet, tan sols té una limitació i és que ha de triar entre 28 diputats.

Vostè no creu que al PSC li fa mal el fet de no tenir grup parlamentari al Congrés?
El que fa mal al PSC és quan la gent no percep que defensa amb vigor, amb coherència, amb fermesa els seus plantejaments a tot arreu. El grup parlamentari és un instrument. Jo sóc dels que pensa que el PSC ha de compartir grup parlamentari amb els socialistes espanyols, però també que si en alguna matèria no estem d’acord hem de mantenir una posició diferenciada i, arribat el cas, votar diferent. Si alguna cosa ens ha desgastat és quan s’ha produït la disfunció de votar una cosa al Parlament i una altra de diferent al Congrés. O quan la gent percep que a l’hora de la veritat el PSC s’arronsa. És més això, que no pas el grup parlamentari propi.

Però si formen part del mateix grup del PSOE i un dia voten diferent, el terratrèmol serà també majúscul…
Bé, però el federalisme són aquestes coses: unió, voluntat d’abraçada, i llibertat. Per tant, si en una qüestió no hi estem d’acord no necessàriament hem d’acceptar com a bo el criteri de l’altra part.

I per què no ho han fet mai fins ara?
Doncs perquè no ho hem decidit. Estic convençut que si en qualsevol moment d’aquests 30 anys d’història sense grup, l’executiva del PSC hagués decidit que en un tema no podíem votar igual que els companys del PSOE, ho hauríem pogut fer. Però pel que sigui, no ho hem considerat necessari. Fem un balanç molt positiu de la nostra relació amb el PSOE, però particularment després de la sentència del TC sobre l’Estatut l’esperit autonomista i federalista ha quedat molt tocat. Haurem d’aclarir si és un cop de porta definitiu o només un incident important que serem capaços de superar.

Parlant d’això. El govern català ha portat l’executiu espanyol als tribunals per no pagar els 759 milions pendents d’infraestructures del 2008, que estaven consignats als pressupostos. Hi està d’acord?
La decisió del govern de l’Estat és un error profund. Quan vam fer l’Estatut, un dels elements que va fer possible el pacte va ser precisament aquesta clàusula que havia de servir per rescabalar Catalunya d’una minva d’inversions de l’Estat. L’incompliment és gravíssim. I el govern de la Generalitat té tot el nostre suport per emprar tots els mecanismes que calguin.

Entrevista a La Razón

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
MONTSE ESPANYOL
LA RAZÓN, 14.12.11

“El sábado será un buen momento para cerrar una candidatura única”

Iceta admite que ve “difícil” alcanzar un acuerdo antes de iniciar el congreso

A 72 horas del congreso, cuatro aspirantes compiten por relevar a José Montilla al frente del PSC, si no se logra una candidatura unitaria antes del viernes ¿se retirará?

-Agotaré el plazo. El jueves tengo una reunión con los delegados de Barcelona y allí diré qué voy a hacer. Aunque a día de hoy, creo que es difícil alcanzar un acuerdo, confío en que éste (cerrar una candidatura integradora) se consiga en el congreso, porque no me imagino que gente que hemos trabajado en una misma ejecutiva no seamos capaces de encontrar los mecanismos para seguir haciéndolo de cara al futuro. Tenemos tiempo hasta el domingo para ver cómo deshacer el ovillo.

-¿Por qué no se ha llegado a un consenso todavía?

-Creo que hay matices de orientación política que hacen difícil un acuerdo. Además, nuestro progreso congresual se ha mezclado con el proceso de elección del candidato a la Generalitat.

-Los matices a los que se refiere ¿son los que separan las dos almas del PSC? Porque aunque Pere Navarro diga que se ha superado la teoría de las dos almas, tanto Àngel Ros como Joan Ignasi Elena insisten en que representan al PSC más catalanista.

-El PSC no tiene dos almas. El PSC es un partido catalanista que defiende un proyecto político en forma de federalismo. Y sobre esto, hay matices entre los candidatos.

-¿Ser más catalanista es tener un grupo propio en el Congreso?

-No, si fuera así, sería admitir que en los últimos 30 años, el PSC no ha sido catalanista.

-Tener grupo propio es una de las divergencias entre los aspirantes, Ros y Elena, lo defienden, usted no, pero ¿está a favor de dar más soberanía al PSC?

-El congreso resolverá que si por alguna razón no hay acuerdo entre el PSC y el PSOE, el PSC pueda defender su postura hasta el final y votar diferente, si es necesario.

-¿Por qué hasta ahora no ha votado diferente?

-Porque la ejecutiva no lo ha decidido.

-¿Y esto ha pasado factura al PSC?

-No haber votado lo mismo en el Parlament y en el Congreso, como el fondo de competitividad o el preámbulo del Estatut, no se ha entendido y ha sido un error. Ahora, de aquí no se puede extraer que no tener grupo parlamentario nos perjudique.

-¿Si no se acuerda una candidatura unitaria, es partidario de votar por separado al primer secretario y la ejecutiva para dibujar una dirección más plural?

-Una cosa no va relacionada con la otra, porque el PSOE votó de esta manera y los tres candidatos que perdieron quedaron fuera de la ejecutiva. No está escrito que éste sea el mejor sistema para integrar, todo dependerá de lo que propongan los candidatos el primer día de congreso, creo que una excesiva presión a favor de votar a una persona, en vez de unas ideas y un equipo no beneficia al partido, porque el debate personalista puede imponerse sobre el equipo y la orientación política.

-Entonces, ¿cómo se integra a Ros, Elena en caso de que no retiren su candidatura?

-Tendrán que hacer un esfuerzo para discutir la orientación política del futuro del PSC. La noche del sábado, cuando se negocie el equipo que integrará la nueva dirección, será el mejor momento para cerrar una candidatura de integración.

-Si el domingo por la mañana no hay acuerdo, ¿el congreso se cerrará el falso?

-No, porque si no hay una candidatura de integración, se votará.

-Pero quien gane estará en la dirección y quien no fuera.

-De todo proceso democrático sale un ganador y el ganador tiene el reto de dirigir la nueva etapa.

-¿Y no se corre el riesgo de que el partido quede dividido.

-No, porque nuestros mecanismos aseguran que todos expresen sus ideas, además, ofrecen posibilidades de ponerse de acuerdo y si no hay acuerdo, democráticamente, la mayoría vota quién ha de dirigir el partido.

-Este es el congreso de la “renovación”, pero tras 27 años en la dirección, ¿qué puede aportar que no haya experimentado ya?

-Experiencia y capacidad de integración, porque no quiero ser candidato a la presidencia de la Generalitat. Aunque probablemente, mucha gente piense que para abordar una nueva etapa se necesitan caras nuevas y quizás yo sea la más vieja de todas.

-¿Por qué dio un paso al frente para dirigir el partido?

-Porque en una situación tan complicada como la que atraviesa el partido, tenía la responsabilidad de trabajar para reconectar con la sociedad.

-¿Le ha desgastado la era Montilla?

-A todos. Me parece absurdo relacionar a un candidato con el aparato, porque quien más quien menos (Navarro, Ros y Elena) ha participado en las decisiones.

EL OPTIMISTA INCORREGIBLE

“Si la gente se divirtiera como yo, la vida sería más fácil”, explica Miquel Iceta (Barcelona, 1960) mientras se fotografía con un “galet” navideño. Tras la sesión de fotos, en una granja, pide un suizo y un croissant. Explica que mañana, a las ocho de la tarde, dirá en su blog si se retira. No cree que se acuerde una candidatura única en 72 horas, pero confía en cerrarla el sábado, en el congreso, del que ha de salir el nuevo PSC. Si ha de apostar por otro candidato, elige a Pere Navarro.

Entrevista a El Punt Avui

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
EMMA ANSOLA
EL PUNT AVUI, 14.12.11

“Navarro, Elena i Ros han de ser a la nova direcció”

Miquel Iceta és el viceprimer secretari del PSC i va ser l’últim dels candidats a fer el pas per liderar el partit amb l’objectiu d’integrar, renovar i aportar experiència. A hores d’ara, però, la seva candidatura ha anat perdent pes a causa dels suports que va rebent un altre aspirant, Pere Navarro.

Què en queda de la seva candidatura a una setmana del congrés del PSC?
Sóc partidari que del congrés surti una candidatura d’integració i crec que aquesta feina es podria fer abans de la trobada. Entenc que hi ha altra gent que prefereix que la llista sigui resultat del mateix congrés, i probablement així serà. Però, en definitiva, crec que les dues idees que jo defenso, canvi i integració, i que intentaré subratllar aquests últims dies, han de ser els eixos centrals del congrés, i espero que així sigui.

Però es veu liderant aquesta candidatura unitària?
Jo vaig dir que ho provaria fins al darrer dia que serà dijous [demà per al lector] i per tant fins llavors ho intentaré i, si no fos així, continuaré treballant per aquest mateix objectiu però des d’un altre perspectiva.

Si no la presideix, el seu suport serà per a Pere Navarro, que ara rep la majoria de suports?
És a qui em sento més proper. Ara mateix, però, no m’imagino el futur del PSC amb una direcció que no inclogui els tres candidats i sobretot allò que representen. Àngel Ros representa una aposta pel catalanisme, la moderació, i la disputa de l’espai central a CiU. Joan Ignasi Elena representa la continuïtat d’un fil històric però amb una voluntat molt clara i explícita de canvis en el partit i de construcció d’una aliança progressista a Catalunya. I Pere Navarro és la màxima garantia per a tots de renovació i canvi, i amb un suport que va creixent i que es majoritari. Per tant són tres components que hauran de estar a la direcció que surti del congrés perquè, en cas contrari, perdríem una dimensió que no ens podem permetre el luxe fer-ho.

L’any 1994 en el Congrés de Sitges ja van aparèixer diferents famílies en el si del PSC. Es mantenen avui?
Ros, Elena i Navarro no van tenir cap protagonisme a Sitges.

Però continuen encarnant els mateixos valors que fa 17 anys?
No. Cal que tothom es canviï d’ulleres per veure el PSC. Jo sí que vaig ser a Sitges perquè formava part de l’executiva i hi vaig continuar, però ells no. El PSC d’avui té molt a veure amb Sitges però també amb la unitat socialista perquè hi ha una continuïtat històrica, però intentar avui llegir la realitat del PSC amb les ulleres de Sitges és una equivocació. A Sitges van haver dues visions de renovació, una de Raimon Obiols, i l’altre procedent d’una coalició territorial i institucional, que no tenen res a veure amb el que avui es discuteix en el PSC.

Què es discuteix?
Com sortir del forat, parlant en plata. Cada candidat ho explica a la seva manera. Jo sóc partidari de reconstruir el projecte, renovar les idees, vivificar la organització i tornar a connectar amb la societat. Tots els candidats estan a favor de canvis, de refer el projecte, d’integrar i, si bé hi ha matisos, crec que és molt fàcil d’entendre’s perquè tots els candidats som membres de la mateixa executiva i, per tant, si hem treballat junts fins ara segur que ho podrem tornar a fer en el futur.

Vostè és portaveu del grup parlamentari li agradaria mantenir-se?
És una feina que faig amb molt de gust, però el que ens correspon fer dilluns després del congrés és posar els càrrecs a disposició de la nova direcció, que és qui haurà de decidir. Jo estic content fent el que faig, i ho estaré fent qualsevol altra cosa o tenint un paper secundari a l’entorn del nou PSC que s’ha de construir. Sempre he dit que l’important es que les coses vagin bé i no quin paper hi jugui jo.

Vostè era al grup parlamentari del PSC mentre el partit era al govern, es va abandonar la ideologia del partit per fer seguidisme de la política de l’executiu?
El grup parlamentari quan està al govern ha de donar suport a l’executiu sempre. Això moltes vegades implica mossegar-se la llengua o acceptar acords en què no has participat, però són les regles de joc. L’error fonamental va ser la incapacitat d’afrontar la crisi en coherència amb els valors que representem i les polítiques que defensem. La gent esperava un altre cosa del PSC, que, d’altra banda, no sé si hagués estat possible, però, en tot cas, era el que la gent esperava. Dit això, és veritat que el paper del PSC es va desdibuixar moltíssim perquè era el soci gran i havia de garantir la cohesió del govern mentre els socis es dedicaven a posar els seus accents. Això ens va privar de tenir mes presència i un perfil més clar que potser ens ha passat factura en les eleccions.

Segons el resultat del congrés, plegarà?
Tots plegarem. L’executiva actual presentarà l’informe de gestió divendres, el primer dia del congrés, i després ja no hi serà. Què haurem de fer en el futur? Jo a disposició de la nova direcció. El congrés ha de ser de molts canvis i molta generositat començant per la meva i això vol dir estar disposat a no ser-hi. Qui hagi d’encapçalar la nova direcció sap que trobarà un Iceta company, amic i disposat a complir el seu mandat al Parlament i a fer la feina que se li encarregui.

Entrevista a La Vanguardia

Entrevista a Miquel Iceta
IÑAKI ELLAKURÍA
LA VANGUARDIA, 12.12.11

“Aportaré experiencia al cambio”

¿Tras 17 años en la dirección no le parece un poco osado presentarse para renovar el PSC?
No puedo negar que formé parte de la dirección y asumo mi parte de responsabilidad. Pero yo ofrezco experiencia, solidez, conocimiento. Puedo hacer los cambios que necesita el PSC, pero no representar el cambio.

De ahí su paso al frente…
Sí. Yo creía que en estos momentos de dificultades para el partido me había de ofrecer por responsabilidad. La situación requiere los máximos esfuerzos de todos.

¿Por eso ha planteado una candidatura unitaria?
Mi apuesta sólo tiene sentido si lidero una candidatura desde la unidad, que sume sensibilidades. Si consideran que no es necesario, pues no me presentaré.

No parece que su propuesta haya tenido éxito…
Hay mucha gente que dice que esto, la unidad, debe ser el resultado del congreso, pero que no lo hemos de enfocar así desde el principio. Y quizá tienen razón. Pero yo creo que los cambios que necesita el PSC sólo serán posibles desde la unidad. Por eso he dicho que no me presentaré a una votación.

¿Tira la toalla?
No, aunque veo que las cosas van por otros caminos.

¿Esperaba más apoyo del partido?
No. Estoy apreciando mucho los comentarios y el diálogo con los compañeros y las bases del partido.

¿Ofrecerá al final su apoyo a otro candidato?
Los tres representan cosas muy importantes en el PSC, pero si he de apostar por uno sería Pere Navarro. Es la persona que suscita más esperanza entre la gente. Pero no me imagino un futuro del PSC sin Ros y Elena.

Usted está considerado uno de los cerebros del PSC…
Ya me gustaría. Es cierto que soy una persona que llevo mucho tiempo pensando, elaborando estrategias políticas, me gusta leer y sigo la actualidad de la socialdemocracia europea…

¿Cuándo detectó que la nave del PSC zozobraba?
En el 2003. Entonces ganamos las elecciones con Maragall, pero con menos votos que en 1999. Empezaron nuestros problemas de conexión. Luego fuimos víctimas de un espejismo cuando en las generales del 2008 acumulamos tanta cuota de poder que olvidamos las debilidades de nuestro proyecto.

¿Qué cambios propone frente a esos problemas?
La socialdemocracia debe demostrar que puede hacer frente a la crisis, dar respuesta a la globalización y al egoísmo individual. Además, el PSC debe enfrentarse a una renovación organizativa, ser más abiertos, creativos y conectados con la sociedad. Las primarias son una buena vía.

¿Cree que es necesaria la refundación del PSC?
La palabra refundación no me acaba de gustar porque creo que el PSC se fundó bien, que sus pilares de defensa de la cohesión social, el autogobierno de Catalunya y la perspectiva federal siguen muy vigentes. Estamos en una fase de reconstrucción del proyecto.

¿Cómo valora la etapa tripartita?
Hago un balance muy positivo, pero es verdad que el partido quedó difuminado frente a unos gobiernos de coalición donde el PSC se esforzó mucho para mantenerlos unidos.

¿Influyó que Montilla compaginara la primera secretaría con la Generalitat?
En este caso sí que afectó.

¿De cara al 2014 apostaría por separar la figura del primer secretario y la del candidato a la Generalitat?
Sería bueno. Conviene tener una doble vertiente y que el verdadero liderazgo del partido salga de las primarias a candidato de la Generalitat.

¿Usted piensa presentarse a las primarias?
No es mi obsesión, pero ya veremos qué pasa dentro de dos años.

¿Considera necesario recuperar el grupo propio en el Congreso?
En un modelo federal como el que defiendo, lo normal sería compartir grupo con los compañeros socialistas españoles y cuando discrepemos votar por separado.

Hasta ahora no han votado nunca en contra, ¿por qué?
Simplemente porque nunca nos lo llegamos a plantear.

Entrevista a El Mundo

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
LEONOR MAYOR
El Mundo, 7.12.11

Miquel Iceta, candidato a dirigir el PSC

Es viceprimer secretario y portavoz del PSC. Se sabe de la vieja guardia, pero cree tener las claves para sacar al partido del bache por el que atraviesa. Eso sí, sólo si hay una candidatura

«No me retractaré, el día antes del Congreso diré qué hago»

Pregunta.– Usted condiciona su candidatura a que haya unidad. ¿Ha habido algún acercamiento en las últimas semanas?
Respuesta.– Ha habido muchos contactos entre los candidatos. La gente quiere esa unidad, si había dudas, han desaparecido, hay ganas de llegar a un entendimiento. Las diferencias de orientación política no son tan grandes. El congreso no empieza hasta el día 16, pero en la presentación de los proyectos ya se ha visto que existe conexión. La unidad será el resultado del congreso.

P.– ¿Con qué candidato tiene mayor sintonía?
R.– A los tres los aprecio. Me siento cómodo con ellos, pero si sólo pudiera elegir a uno sería a Pere Navarro, aunque no me imagino un PSC prescindiendo de los otros. Joan Ignasi Elena representa el hilo entre lo que fue el PSC y lo que es hoy. Àngel Ros representa la obsesión por no abandonar el catalanismo progresista al que el socialismo catalán debe aspirar y representar. Con Navarro hay más afinidad política y personal, es quien puede hacer lo que yo he pedido: cambios e integración.

P.– Se ha hablado de la posibilidad de que usted retire su candidatura antes del congreso…
R.– Surgió el rumor incluso antes de que me presentase. No es así. Yo presenté un proyecto después del 20-N, como creí que debía hacerlo. Tengo ideas claras de qué es lo que le conviene al partido. Pero no es una candidatura más, sólo si tiene sentido si sirve para unir. No me importa si voy delante o detrás. No me retractaré de nada. Estoy hablando con todo el mundo, son mis compañeros. El jueves, el día antes del congreso, diré cómo lo veo y qué voy a hacer. A la gente de mi partido le está encantando que los candidatos vayan por las agrupaciones explicando sus proyectos. Estoy muy contento de cómo van las cosas.

P.– ¿Qué le dicen los afiliados?
R.– En cada lugar hay posiciones distintas. Veo de todo. Hay gente que me dice «eres lo que necesitamos ahora». Otros me dicen que si me pongo al frente, la sociedad no se creerá que estamos cambiando. Lo que no haré es anteponer la ambición personal a la necesidad colectiva. Aprecio la sinceridad y en este proceso está habiendo sinceridad.

P.– Hay rumores que dicen que las espadas están desenvainadas y que en el congreso puede pasar de todo. ¿Teme una escisión?
R.– No, para nada. Sería absurdo. Las cuatro candidatos, incluso si Montserrat Tura decidiera presentarse y hubiera cinco, somos miembros de la misma ejecutiva. Sería alucinante que no encontrásemos un punto de acuerdo.

P.– Usted acuñó lo de las primarias abiertas…
R.– En realidad, hacía tiempo que Nou Cicle hablaba de eso, fueron los primeros en plantearlo. Es una idea que se ha abierto camino y es casi una decisión tomada.

P.– ¿Sería partidario también de que toda la militancia participase en la elección del primer secretario?
R.– Hay que pensarlo bien, porque con ese sistema las personas serían lo importante y las ideas quedarían en segundo plano. No lo tengo claro, la verdad.

P.– ¿Es partidario de que el PSC tenga un grupo propio en el Congreso de los diputados independiente del del PSOE?
R.– No soy partidario. Creo que al ser partidos distintos, el PSOE y el PSC podrían votar distinto si no están de acuerdo, pero dentro del mismo grupo. Sin tener un Senado realmente federal, la solución es más difícil. No quiero un grupo propio, pero sí la reforma del Senado para que sea en esa Cámara donde se sustenten los debates territoriales. Pero es importante encontrar una solución, porque sino, al haber muchos debates territoriales en el Congreso, los diputados de CiU parecen los únicos representntes de Cataluña.

P.– Dicen que usted se ha peleado con el aparato del PSC…
R.– ¿Hay alguien más aparato que yo? En el PSC hay aparato, pero no todos pensamos lo mismo. Como hay gente que pensaba que yo no presentaría candidatura, sacaron la conclusión lógica de que había roto con el aparato. No es así, aún soy aparato.

P.– ¿Mantiene entonces buena relación con José Montilla y José Zaragoza?
R.– Mantengo muy buena relación. No soy de esas personas que para ganar puntos intentan desmarcarse de lo que han hecho. Yo no acabo de llegar. Yo soy para lo bueno y para lo malo parte de la ejecutiva y del aparato del PSC.

P.– ¿Qué opina de que Montilla sea senador?
R.– Tenemos un ex presidente de la Generalitat que quiere seguir siendo útil ¿por qué no? No he entendido el follón que se ha montado con la designación de Montilla como senador, aunque luego no fue tal follón, porque tuvo 106 votos a favor en el Parlament. No le podemos decir a Montilla que se vaya a una empresa privada a que le paguen por su agenda. Montilla tiene vocación pública y qué lugar mejor que el Senado para desarrollarla. El Senado español debería cambiar y no es mala idea que varios ex presidentes realicen allí su labor.

P.– ¿Cómo debe ser la nueva ejecutiva del PSC que resulte del congreso?
R.– No veo esa ejecutiva sin Àngel Ros, Pere Navarro y Joan Ignasi Elena. Los tres deben estar. Mi caso es distinto. Pero, sobre todo, en ese equipo tiene que haber ideas claras y posibilidades de trabajar, porque estamos en el punto más bajo de nuestro apoyo ciudadano. Necesitamos renovación ideológica, reconectar con la sociedad y reestructuración organizativa. Eso va a requerir mucho trabajo.

P.– ¿Qué papel van a tener las generaciones más jóvenes del socialismo catalán? Hubo un momento en que parecía que tenían mucho que aportar, pero no han hecho movimientos de cara al congreso…
R.– Todavía tienen unos días. En el PSC siempre se ha intentado que quepa todo el mundo, que sea muy plural. Eso debe mantenerse. La gente joven y preparada tendrá cada vez más oportunidades. Hay muchos jóvenes que están en el PSC y no han desarrollado todavía su potencial. Son los que no salen tanto en los medios, miembros de la Joventut Socialista de Catalunya o alcaldes jóvenes que no han tenido tanta cancha mediática.

Junts podem

Junts podem
MIQUEL ICETA
LA VANGUARDIA, 5.12.11

La reconstrucció del nostre projecte polític requereix una renovació d’idees, canvis en la nostra organització i un gran esforç per reconnectar amb la societat catalana.

El PSC s’ha de convertir en un potent laboratori d’idees que treballi sobre tres grans reptes:

  • Socialdemocràcia forta: reivindicació de la política democràtica, primacia de la política sobre l’economia, regulació dels mercats, Estat del benestar, igualtat d’oportunitats, profunda reforma fiscal, redistribució de la renda, la riquesa, el saber i el poder, taxa sobre les transaccions financeres, democràcia econòmica i foment de l’economia social.
  • Federalisme fort: afirmació i defensa contundent dels interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, caràcter integrador, i permanent voluntat de pacte i d’entesa amb la resta de pobles d’Espanya.
  • Europa forta: Estats Units d’Europa, govern econòmic comú, tresor europeu, fiscalitat europea. Amb una participació activa en el Partit Socialista Europeu (PSE) per contribuir a l’enfortiment del projecte socialdemòcrata a tot Europa i impulsar el procés d’elecció del futur candidat socialista a presidir la Comissió Europea, amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu de 2014. I proposant l’elecció d’un president del Consell Europeu a través del sufragi universal. Per què no a través d’una iniciativa ciutadana europea?

Perquè el debat d’idees sigui enriquidor i es produeixi en total llibertat hem d’introduir importants canvis en la nostra organització per fer un PSC més gran, més obert, més transparent, més democràtic, més integrador. Aquest nou PSC ha de cridar a més la ciutadania a participar en els seus processos de decisió a través d’unes primàries obertes com les organitzades pel Partit Socialista francès i establir mecanismes permanents de diàleg amb els sectors progressistes més compromesos amb els quals volem construir una àmplia aliança social per al progrés, en la perspectiva de vertebrar una majoria d’esquerres el 2014.

El PSC ha de dedicar més esforços a la definició del nostre projecte de país, en el qual la unitat civil, la cohesió social i l’autogovern formen una tríada indissoluble, i per convèncer una majoria dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya que així defensem millor que ningú els seus interessos concrets. I sense que càpiga cap dubte que mantindrem les nostres posicions amb fermesa encara que això ens costi alguna desavinença amb el PSOE.

Entrevista a la revista El Siglo

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, candidato a liderar el PSC
Teresa Carreras
El Siglo, 5-11.12.11

“Si mi candidatura no sirve para unir, carece de sentido”

Militante socialista desde los 17 años, ha ocupado cargos públicos desde hace 24 y hoy es viceprimer secretario del PSC. A pesar de su veteranía se ve con ilusión y con fuerzas para liderar su partido y ha presentado su candidatura a primer secretario en el congreso de diciembre próximo. Iceta recibe al semanario El Siglo en su despacho de la calle Nicaragua para comentar una de las obsesiones de su candidatura, que es la de la unidad en el partido frente a los muchos candidatos que se están presentando. Sabe que su pertenencia al aparato y tres fracasos electorales a sus espaldas podrían ser un obstáculo para representar la renovación. Por esto afirma que “si mi candidatura no sirve para unir, carece de sentido.

De los cuatro candidatos que, por el momento, se postulan él es el más vinculado a la actual dirección del partido puesto que actualmente ocupa el cargo de viceprimer secretario y portavoz del grupo parlamentario Socialistes-Ciutadans pel Canvi, en el Parlamento catalán.

—¿Por qué este empeño en querer presentar una candidatura única, cuando sabe que hay otros candidatos a la Primera secretaria del PSC?
—Porque creo que merece la pena hacer un gran esfuerzo de integración, máxime cuando no aprecio diferencias políticas significativas entre los candidatos.

—¿Por qué quiere ser primer secretario? ¿Cuál es su idea base?
—Quiero reconstruir nuestro proyecto político, con corazón socialista, cerebro socialdemócrata y espíritu de libertad. Tenemos que renovar nuestras ideas, ampliar y abrir nuestro partido y reconectar con la sociedad de abajo a arriba. Los tres pilares de nuestro proyecto deben ser: socialdemocracia, Europa y federalismo.

—¿Qué le diferencia de Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, Pere Navarro o Montserrat Tura? ¿Qué diferencias establece usted entre ellos?
—Como digo, no veo diferencias políticas fundamentales, sólo matices que enriquecen nuestro proyecto y por lo tanto es imprescindible contar con todos.

—¿En qué condiciones retiraría su candidatura?
—Si no sirve para unir, mi candidatura carece de sentido.

—¿Se cree legitimado para liderar su partido después de tres grandes derrotas?
—Se da la circunstancia de que todos los compañeros que hasta ahora hemos mostrado nuestra disponibilidad para encabezar el partido en la próxima etapa somos miembros de la actual Comisión Ejecutiva.

—¿Usted ha afirmado que no quiere que lleguen al Congreso con tres candidaturas o más? ¿Por qué?
—Si no es posible una candidatura de integración, y teniendo en cuenta que nuestro Reglamento de Congresos exige la presentación de candidaturas completas de Comisión Ejecutiva, no creo que lleguen a concretarse más de dos.

—¿Usted habla de renovación de ideas y de personas? ¿En cuál estaría usted?
—Yo hablo de renovación de ideas y de personas, y, sobre todo, de hacer cambios profundos en el partido. Me siento capaz de impulsar cambios importantes, pero quizá represente mejor el cambio una persona que no haya estado tanto tiempo como yo en primera línea.

—¿El PSC ha perdido la centralidad política catalana? ¿Cómo la puede recuperar? ¿En que ayudaría usted?
—Yo creo que al PSC se le exige más claridad de ideas, y más contundencia y coherencia en el momento de defenderlas en Cataluña y en el resto de España.

—¿Navarro tiene muchas posibilidades. Usted y Àngel Ros están en plena sintonía, y Elena plantea una candidatura muy abierta. ¿Cómo ve a estos candidatos? ¿Esperaba usted que Montserrat Tura también tuviera un proyecto de socialismo catalán que ella pueda liderar?
—Siento por mis compañeros un gran respeto político y un gran aprecio personal. Todos ellos representan cosas muy importantes. Si tuviera que decantarme por uno de ellos como futuro Primer secretario lo haría por Pere Navarro. La candidatura a la Presidencia de la Generalitat deberemos resolverla a través de unas elecciones primarias abiertas a la ciudadanía.

—¿De las 115 agrupaciones socialistas muchas han aceptado las enmiendas que presentará Montserrat Tura. La dirigente pide transparencia, participación de la militancia, como demostró enfrentándose en unas primarias. ¿Hasta dónde cree usted que se debe democratizar el sistema de gobernanza?
—Yo creo que hay mucho a mejorar en nuestros mecanismos internos. Pero más importante que cambiar los Estatutos es adoptar una cultura política basada en nuestros ideales democráticos, federalistas y socialistas. Debemos erradicar todo sectarismo y promover la máxima oxigenación de nuestras estructuras.

—¿La noche del 20-N pensaba que estaban recogiendo el descontento de aquellos militantes que no aceptan imposiciones del aparato?
—No entendería que un militante de nuestro partido, por distante que se sienta de la dirección, no vote nuestras candidaturas.

—¿Cuáles fueron los principales errores de la campaña de Chacón?
—Considero que la campaña desarrollada por Carme Chacón era la adecuada en un contexto muy difícil. Cuando un partido ha tenido responsabilidades de gobierno tan importantes en una crisis económica tan profunda y a la que no se le ve salida, con casi cinco millones de parados, es muy difícil que el resultado electoral no le sea adverso.

—¿Aceptaría estar en la dirección pero no en el cargo de primer secretario del Partido?
—He dicho a menudo que me veo tanto tirando del carro como el primer militante, o empujándolo como el último de los militantes. Si no soy primer secretario seguiré estando a disposición de mi partido para lo que se me pida.

—¿Tiene ya una respuesta al interrogante reiterado de por qué no ha dimitido nadie después del 20-N, como tampoco pasó en las anteriores derrotas?
—La dimisión de una Comisión Ejecutiva a tres semanas del Congreso en el que debe rendir cuentas me parece un disparate.

—¿Usted participó en el reciente Comité Federal del PSOE. Muchos hablan de un Congreso abierto. ¿Cómo ve la cita de febrero?
—El PSOE tiene sus propias normas, que establecen la posibilidad de optar primero entre varios candidatos a la Secretaría General y después el que gana debe proponer una nueva dirección. Es un mecanismo ya probado y que garantiza un Congreso abierto.

—¿En la sucesión de Zapatero como secretario general, Guerra y Bono han reabierto el debate sobre la vinculación entre el PSOE y el PSC. Desde Cataluña sabemos que son dos partidos federados. ¿Por qué esta relación de amor-odio que siempre viene del mismo sitio?
—Cuando Alfonso Guerra impulsó la unidad socialista en Cataluña, aceptó el esquema federal de relaciones entre el PSC y el PSOE que sigue vigente. De hecho se aceptó que PSC y PSOE mantuvieran grupos separados en el Congreso acordando una disciplina común de acción, voz y voto. Sólo basta con mirar el escudo de España para descubrir la diversidad nacional que incorpora. La convivencia de los pueblos de España requiere altas dosis de respeto mutuo. La incomprensión hacia lo que representa Cataluña sólo sirve para alimentar el independentismo, y es un gran obstáculo para los planteamientos autonomistas y federalistas.

—¿Podría un catalán -y más una mujer- liderar el PSOE y gobernar España? ¿Todavía no ha llegado el momento que todos y todas tengamos el mismo derecho y las mismas aspiraciones?
—Desde luego. Sólo faltaría que para que un catalán o una catalana llegasen a presidir el Gobierno de España tuviesen que ser militantes del PP o de CiU. Yo no acepto eso.

—La situación económica en España y Europa es muy delicada. ¿Cómo ve la actuación de Rajoy como presidente electo? ¿Desde Europa le piden celeridad y el anda muy despacio?
—Lo cierto es que Rajoy siempre ha ido muy despacio en todo y parece pensar que la mayoría de los problemas se solucionan por sí mismos con el paso del tiempo. La crisis que atravesamos no permite tomar distancia y esperar, sino comprometerse y actuar desde el primer momento con determinación y acierto. Por el bien de todos espero que Rajoy los tenga.

Juntos podemos

Juntos podemos
MIQUEL ICETA
ABC, 1.12.11

El pasado 24 de noviembre expuse en una conferencia los elementos clave para relanzar el proyecto político del socialismo catalán tras 3 derrotas electorales consecutivas, con una pérdida considerable de confianza ciudadana.

La reconstrucción de nuestro proyecto político debe basarse en la fuerza de las ideas, la fuerza de la gente en forma de trabajo voluntario y la fuerza de nuestra conexión con los exponentes más creativos y dinámicos de la sociedad.

Nuestra renovación ideológica pasa por convertir el PSC en un potente laboratorio de ideas que trabaje sobre tres grandes retos:

  • Socialdemocracia fuerte: reivindicación de la política democrática, primacía de la política sobre la economía, regulación de los mercados, tasa sobre las transacciones financieras, Estado del bienestar, igualdad de oportunidades, redistribución de la renta, la riqueza, el saber y el poder, democracia económica, cogestión, fomento de la economía social y una profunda reforma fiscal.
  • Federalismo fuerte: afirmación y defensa contundente de los intereses de los trabajadores y las clases populares de Cataluña, carácter integrador, y permanente voluntad de pacto y de entendimiento con el resto de pueblos de España.
  • Europa fuerte: Estados Unidos de Europa, gobierno económico común, tesoro europeo, fiscalidad europea. Con una participación activa en el Partido Socialista Europeo (PSE) para contribuir al fortalecimiento del proyecto socialdemócrata en toda Europa e impulsar el proceso de elección del futuro candidato socialista a presidir la Comisión Europea, con motivo de las elecciones al Parlamento Europeo de 2014.  Y debemos empezar a plantear la elección de un presidente del Consejo Europeo a través del sufragio universal. ¿Por qué no a través de una iniciativa ciudadana europea?

Pero para que el debate de ideas sea enriquecedor y se produzca en total libertad debemos introducir importantes cambios en nuestra organización para hacer un PSC más grande, más abierto, más transparente, más democrático, más integrador. Este nuevo PSC debe además llamar a la ciudadanía a participar en sus procesos de decisión a través de unas primarias abiertas como las organizadas por el Partido Socialista francés y establecer mecanismos permanentes de diálogo con los sectores progresistas más comprometidos con los que queremos construir una amplia alianza social para el progreso, en la perspectiva de vertebrar una mayoría de izquierdas en el 2014.

Els reptes del 12è Congrés del PSC

ELS REPTES DEL 12è CONGRÉS DEL PSC
Conferència de Miquel Iceta al PSC de l’Eixample, 24.11.11

Companyes i companys, amigues i amics,

Vull agrair la vostra presència avui aquí, en un acte senzill, però molt important per a mi, que té com a objectiu fixar la meva posició davant del 12è Congrés del partit i compartir unes idees que aspiro a debatre amb tothom.

Calia esperar a la celebració de les eleccions generals de diumenge passat per parlar clar del Congrés, per fer-ho sense embuts i sense el risc de perjudicar una campanya electoral que ja es presentava prou difícil. Alguns em diuen que faig tard, però jo crec que he fet el que calia. I no me’n penedeixo. Sóc així.

Veure més…